Valencianisme

SILUETA ACTUAL DEL TERRITORI VALENCIÀ.

Sovint em pregunten per la meua filiació política. No és una pregunta fàcil de respondre, com realment no ho és per a ningú. Mai ningú és completament socialista, completament liberal, o completament anarquista. Sempre hi ha matisos que aporta la persona a cadascuna de les etiquetes. Inclús, potser, de vegades les pròpies etiquetes poden confondre. Ara per ara, si hom es defineix com a "socialista", potser el poden encasellar directament com a votant del PSPV quan potser no tinga res a veure, i siga un socialista d'aquella ideologia raonada al segle XIX per Saint-Simeon o Robert Owen, i que poc o res té a veure ja amb els "Partits Socialistes" (PSOE, SPD, PAOK) de l'Europa actual.

Així doncs, quan sóc jo qui ha de respondre la pregunta, puc emetre dos respostes: "valencianista" o bé "nacionalista valencià". "Valencianista" és un terme molt més ample, que agrupa ideologies molt diverses, algunes de les quals marcadament enfrontades entre elles, i per tant, pot portar a confusió. En efecte, un "valencianista" potser algú emmarcat en unes certes posicions polítiques, o bé un seguidor del València CF, o bé un estudiós del valencià. Dins de les posicions polítiques, pot ser des d'un pancatalanista, fins a un espanyolista acèrrim, que, en la seua defensa del folklore valencià, s'anomenarà a ell mateix "valencianista", sovint en castellà.

"Nacionalista valencià" és una etiqueta molt més concreta. Directament, els nacionalistes valencians, des de la pròpia etiqueta, directament ens guanyem l'enemistat dels grups espanyolistes o regionalistes, és a dir, aquells que consideren València una extensió de Castella, o bé aquells que consideren València un afegit a Castella amb un regust a "paella y fallas" molt apetible per a un diumenge de primavera, però per a res per a tot l'any.

Ara per ara, hi trobem tres ideologies polítiques que es fan anomenar "nacionalisme valencià". Tots tres grups són hereus, a la seua manera, dels partits valencianistes de la II República, com ara, Esquerra Nacionalista Valenciana, que per la guerra va fer servir un dels cartells de mobilització ara per ara més estesos i coneguts del conflicte almenys a València.

CARTELL DE LA GUERRA CIVIL QUE MOSTRA LA BANDERA

D'ESQUERRA NACIONALISTA VALENCIANA.

Per una banda, trobem els nacionalistes valencians nascuts de la Batalla de València, embeguts d'un odi visceral a tot allò català, provocat potser per les afirmacions fusterianes, que veien com una mena d'atac a la identitat pròpia valenciana, i que aleshores tenien molts seguidors. Aquests nacionalistes, com és natural, defensen la independència d'una "República" o "Nació" valenciana independent de qualsevol altre estat, amb una llengua pròpia, el valencià, sense cap relació amb cap altra llengua romànica més que la de ser pròpiament una llengua romànica. És un grup molt minvat, agranat pel "valencianisme folklòric" espanyol i el regionalisme, aquella ideologia de la "senyera en lo blau" i el "no mos fareu catalans" que portaven per bandera partits com Unió Valenciana als 90, i que ara porta el Partit Popular.

Seguidament, enmig, trobem altre grup de nacionalistes valencians. Potser són els hereus més directes d'aquell valencianisme republicà dels anys 30, refundat ara en allò que s'ha anomenat la "Tercera Via", teoritzada per Joan Francesc Mira, línia política en la qual s'emmarcava el Bloc Nacionalista Valencià, integrat ara dins de Compromís. Ara per ara evolucionat, i amb una base molt més sòlida que no pas als 90 o principis dels 2000, aquest nacionalisme defen una València independent, i intenta apartar qüestions com ara la bandera o el nom del territori del debat. Valencianistes d'aquesta ideologia poden alçar banderes com la Reial Senyera, la Preautonòmica, la Estrelada Valencianista, la Estrelada Socialista, o nomenar el País com València, República Valenciana, Nació Valenciana o País Valencià. Com el primer "nacionalisme valencià" que hem descrit, aquesta solució es decanta per una València sobirana i independent de qualsevol altre estat, però a diferència d'aquell, defensa la unitat de la llengua catalana, amb les particularitats pròpies del valencià, i n'és conscient, i orgullosa, de l'origen catalanoaragonés del nostre poble, així com de la seua evolució fins arribar a ser un poble sobirà, documentat ja per Francesc Eiximenis al segle XIV.

Per últim, el ventall es tanca amb el nacionalisme valencià pancatalanista. Fundat per la doctrina de Joan Fuster, principalment arran de la publicació del seu llibre Nosaltres, els valencians, va prendre força en la polarització que es va produir al valencianisme a la Batalla de València, i fou durant molts anys el bastió del valencianisme progressista, defensor d'un País Valencià emmarcat dins d'una federació d'estats catalanoparlants, anomenada Països Catalans. Potser l'equivocació més gran d'aquesta ideologia és la famosa frase que va aventurar el seu fundador: "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans". Gran part de la societat valenciana ni ha perdonat ni ha oblidat eixa afirmació.

JOAN FUSTER, EL PRINCIPAL IDEÒLEG DEL

VALENCIANISME PANCATALANISTA.

I ara, després d'aquesta reflexió... on estic jo? Doncs jo estic enmig. Plenament conscient de la unitat de la llengua, i orgullós del nostre origen com a poble, sóc també dels que considera que, com ja va dir Eiximenis al segle XIV: "Car com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena Poble Català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena Poble Valencià"

Constantment atacats, els qui creiem en València com un estat sobirà, encara que pertanyent a una comunitat lingüística catalana, com ho són Argentina i Espanya, ens trobem amb l'odi dels espanyolistes i la incomprensió dels catalanistes. Encara així, creguem que puguem ser capaços d'arribar a vertebrar la societat valenciana de manera que siga plenament conscient de la seua entitat diferenciada com a poble, i conseqüent a l'hora de reclamar la seua sobirania. Així doncs, fem força, apleguem-nos tots els valencianistes, i que siga el poble valencià, en ús de la seua raó, qui decidisca què vol ser.

Bona lectura!